Ajuntament de Vilafranca del Penedès

Història

Vilafranca del Penedès va nèixer a principis del segle XII, al voltant d'una antiga torre anomenada Dela, en un lloc imprecís, prop de la Via Augusta. La Vila va ser poblada ja en temps de Ramon Berenguer i en el creixement del nucli inicial de la vila, van influir-hi diversos factors: la situació geogràfica, les franqueses concedides, la tranquil·litat envers els sarraïns i l'impuls que li va donar el Comte de Barcelona.

Venda que fa Ermengarda al seu fill Albert de totes les cases, corts, prats, terres i vinyes que posseeix al territori de la torre Dela, dins del terme del castell d'Olèrdola, 25 de setembre de 1055.

Orígen de la Vila: l'Època Medieval

Les primeres notícies documentals d’indrets i edificis del terme són de la fi del segle X. Els topònims Calçada Francisca o les Carreroles, les vinyes de Santa Creu o de Santa Digna i el camí que va a Santa Digna s’esmenten en 978-979.

Fins al segle XII el terme de Vilafranca va formar part del terme del castell, urbs o ciutat d’Olèrdola, i com a tal gaudia de franqueses especials, anàlogues a aquelles que tenien els habitants de la ciutat de Barcelona, esmentades en un document del 990 referent a la repoblació del castell de Ribes. Aquestes franqueses van ser confirmades el 1025 pel comte Berenguer Ramon I. Hi ha altres referències documentals que esmenten la torre de Delà. El 1034 Mir Geribert va rebre de Sendred i Bonadona unes terres que tenien “in turre Dellane”. Posteriorment, el comte Ramon Berenguer I adquirí per diverses compres alguns dels alous del terme d’aquesta torre, a més de la meitat de la torre, excepte l’alou que era del monestir de Sant Cugat del Vallès.  Els límits del terme d’aquesta torre coincideixen, en una gran part, amb el terme actual de Vilafranca: al N el castell Mocio o Mucci (Castellmuç), a llevant la Calçada Francisca i el riu de Vitrano, avui riera de Llitrà (o de les Graus), i a ponent el terme de Pacs i la Guixera.

La formació de la vila de Vilafranca està relacionada amb la fracassada restauració d’Olèrdola després de la invasió almoràvit del 1108; això no vol dir, però, que anteriorment no hi hagués existit un nucli de poblament, com argumenta l’arabista holandès Dozy, originat entorn de l’esmentada torre de Delà, que el comte de Barcelona adquirí parcialment entre el 1066 i el 1067. Però la formació de la vila com a tal, segons Font i Rius, s’ha de relacionar amb la decadència de l’antiga ciutat d’Olèrdola i amb el fet que, un cop es reconqueriren les ciutats de Tortosa i Tarragona, no fou tan necessària la defensa d’aquesta antiga marca . Així, l’organització de la vila, emplaçada dins l’àmbit al qual s’estenien les franqueses d’Olèrdola, rebé un impuls decisiu del comte Ramon Berenguer IV, el qual se serví de diversos familiars d’un individu, possiblement originari del lloc, anomenat Pere Berenguer de Vilafranca, a qui vers el 1151 constituí en batlle comtal i alhora donà en feu alguns alous i drets senyorials que el comte hi tenia. 

També l’historiador vilafranquí Mas i Perera creu que la citació de Vilafranca el 1151 pressuposa la seva anterior existència. La primera notícia de la parròquia de Vilafranca, el 1188, és en un document d’Alfons I en què concedeix al clergue Bernat, de la dita parròquia, el dret de regentar una escrivania en la qual hom podrà fer testament, esposalles o qualsevol altre document que no sigui un capbreu, al lloc on es fan les Fires de Vilafranca i només durant el temps de la seva celebració.

El segle XIII fou d’una gran importància per al desenvolupament de Vilafranca. En aquesta època la família dels Vilafranca apareix en qualitat de castlana. El 1236 el rei Jaume I donà a Fructià de Palau el Palau Reial (palatium nostrum) amb l’obligació de donar-hi allotjament al rei i als seus successors sempre que hi fossin de pas. Sembla que és en aquest palau on el 1289 morí Pere el Gran, fet narrat pel cronista Ramon Muntaner.

Malgrat que la presència de jueus al Penedès és més antiga, a Vilafranca és documentada el 1272 en un privilegi que els concedí Jaume I. El call era situat a l’illa limitada actualment pels carrers de Ferran, de Ponent, de Clascar i Marquès d’Alfarràs, a ponent del que fou castell dels castlans, actualment Palau Baltà. El call tenia un sol portal, al carrer de Canyamars (avui Marquès d’Alfarràs), i el 1290 van demanar permís per a obrir d’altres portes i assegurar el tancament de tot el call. 

El fet més important, però, del segle XIII, va ser la formació de la municipalitat de Vilafranca. Quan el rei Pere II convocà la cort el 1283, la Universitat de Vilafranca nomenà diputats dos dels seus jurats. El consell de la Universitat de Vilafranca era compost el 1289 per 60 consellers i 4 jurats. El més nombrós, pel nombre de consellers, que registra la història vilafranquina.

En aquesta època es construïren l’Hospital del Sant Esperit (1272) i l’Hospital de Sant Pere de la Calçada, esmentat en el testament de Bernat de Vilafranca el 1294. Probablement aquest hospital és el de la Vila, al carrer de Sant Pere. El convent de Santa Clara s’hi establí vers el 1308 i hi romangué fins el 1569. L’establiment d’aquestes cases monàstiques és un indicador de la prosperitat que havia adquirit la vila a la fi del segle XIII i a la primeria del XIV.

El 1300 la vila fou incorporada de iure al comtat de Barcelona i el 1356 va ser redimida de tota jurisdicció feudal i incorporada a la corona. Pere III va atorgar a la vila un privilegi d’inseparabilitat de la corona, el qual hom procurà de fer valer quan el 1374 el mateix rei la volgué vendre a Alfons d’Aragó. És també a la primeria del segle XIV que Jaume II ordenà la venda de l’antic Palau Reial i la construcció amb el seu import d’un altre palau, a la mateixa vila. Aquest nou palau era situat a l’indret on al segle XIV fou bastit o ampliat el Palau Babau o Palau Nou, actualment dels Baltà.

L'època moderna

Pel juny del 1462, en ésser declarats el rei Joan II i la seva muller enemics del Principat, quedà formalitzat l’esclat de guerra civil, fins aleshores latent. Vilafranca, ja compromesa abans, seguí la causa de la generalitat. El 7 d’octubre la vila fou presa per un exèrcit de 16 000 homes format per les forces de Gastó IV de Foix i del rei Joan II. En la lluita moriren més de cinc-cents vilafranquins. Més tard, ja proclamat rei dels catalans, Pere IV, conestable de Portugal, va sojornar a Vilafranca pel març del 1464 dirigint les operacions contra els partidaris de Joan II, que dominaven alguns llocs del Baix Penedès i del Garraf. En aquesta estada a la vila, Pere IV va poder comprovar que Vilafranca havia sofert danys superiors als de Cervera. Per ldel mateix any Joan de Beaumont, capità general del rei Pere, es passà a l’enemic i lliurà Vilafranca als partidaris de Joan II, la qual cosa motivà un nou capítol de represàlies i d’exili voluntari de molta gent notable, fet que, juntament amb l’expulsió dels jueus, la fam i la pesta que seguiren la guerra, foren causes de la despoblació i l’empobriment que es donaren a Vilafranca i, en general, arreu del Principat.

La recuperació, durant el segle XVI, fou lenta. Tot i així, Vilafranca no perdé la categoria de capitalitat que li donava el fet de ser la vila més poblada de tot el Penedès, si bé els camins s’havien deteriorat tant que al terme ja s’havia perdut l’ofici de carreter.

El nou segle no aportà grans canvis. Les rivalitats entre la mà major i la mitjana i la menor acabaren en baralles violentes (1632-34), el bandolerisme s’estenia pertot arreu i, a les inveterades plagues de la pesta, la secada i la fam, s’ajuntava el trànsit constant de tropes castellanes i els abusos que cometien els soldats que havien de ser allotjats, obligatòriament, a cada casa. Esclatada la guerra dels Segadors, les forces reials, havent guanyat Tarragona, s’endinsaren pel Penedès i arribaren a Vilafranca el 30 de desembre. La vila fou ocupada sense resistència i l’exèrcit castellà prosseguí la marxa cap a Barcelona, on arribà el 26 de gener de 1641 i on fou derrotat per les forces catalanes i franceses en l’intent d’assalt del castell de Montjuïc. Les tropes castellanes van ser forçades a replegar-se en direcció a Tarragona. Des d’aquí, feren incursions diverses a Vilafranca, com ara el saqueig del 23 de juny de 1642 i l’ocupació temporal de la vila per la tropa de Juan de Garay, la qual, abans de replegar-se cap a Tarragona, el 31 d’octubre de 1649, en destruí les muralles; i encara hi hagué una nova incursió de la tropa castellana el 1651, quan la pesta ja havia fet aparició i el plany per la malaltia impossibilitava tota resistència. Tot i això es feren obres de reconstrucció de les muralles. La guerra durà un any més, però la pesta causà més estralls a la vila que no pas els combats.

La guerra de Successió, que esclatà després de la mort del rei Carles II, no portà grans trasbalsos a la vila, malgrat que va comprometre molts dels seus habitants.

Una de les conseqüències més importants d’aquella guerra fou l’establiment dels corregiments en substitució de les antigues vegueries. El corregidor de Vilafranca del Penedès assolí la jurisdicció de vila capital del corregiment i dels pobles de reialenc que voltaven Vilafranca i formaven el que se'n deia la vegueria estreta. A Vilafranca van ser freqüents les divergències entre el corregidor i l’administració municipal. Segons un estudi d’Emili Giralt i Raventós sobre el cadastre, establert després del decret de Nova Planta, Vilafranca del Penedès quedava en quart lloc entre els termes de l’antiga vegueria pel que fa al nombre de jornals dedicats al conreu de la vinya i l’avantatjaven els de Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Sitges.

El 1792 es va instal·lar a Vilafranca la primera fassina per a la destil·lació de l’alcohol. Durant tot el segle XVIII el poblament de Vilafranca del Penedès augmentà notablement. La prosperitat de la vila, deguda en gran part a la viticultura, comportà un augment demogràfic.

Actualitat

La indústria

La implantació industrial és una conseqüència de les condicions favorables de la comarca: les bones comunicacions, distàncies relativament curtes a les àrees industrials de proveïment i consum de Barcelona i Tarragona, etc. L’origen de la indústria moderna, l’elaboració de vins i licors (conyac i vermut, principalment) se situa a partir dels anys seixanta del segle XX, arran del procés de trasllat de plantes industrials fora de Barcelona, la inauguració de l’autopista (1972) i la industrialització de la producció vinícola, que esdevingué la segona activitat econòmica del municipi (45% dels actius, els anys 90). Després de diverses vicissituds en la comercialització del vi, al primer terç del segle XX s’inicià una etapa d’industrialització del producte per tal d’obtenir qualitats uniformes i d’aquesta manera poder competir als mercats exteriors. Si en un primer moment la indústria s’orientà cap a les activitats derivades de l’agricultura, actualment l’estructura industrial és força variada, amb empreses de dimensió mitjana. El sector vinícola i l’alimentari són els més característics, i concentren el 30% d’empreses de la comarca. En l’actualitat, l’elaboració de vins i escumosos és un eix fonamental de la indústria a Vilafranca; l’any 1990 figuraven censades una trentena d’empreses i el sector disposa d’algunes entitats que en fan el control i la promoció: Consell Regulador de la denominació d’origen Penedès, Consell Regulador de Vins Escumosos, Unió Vinícola del Penedès i Firavi. També continuen en plena activitat les indústries derivades de l’enologia: elaboració de vins de taula, escumosos i licors, fabricació de vinagres, etc.

L’altre subsector de les indústries alimentàries important a Vilafranca és la fabricació de pinsos compostos i productes per al bestiar o per a l’alimentació humana.

El segon lloc pel que fa al nombre d’empreses correspon al metall, sector dedicat principalment a la fabricació de maquinària i equipaments per a l’agricultura (viticultura i derivats del vi i de l’oli). Segueixen en importància les empreses del ram de la fusta i el suro, el paper i les arts gràfiques —d’una gran tradició a Vilafranca—, el calçat i el vestit, i també algunes de materials de la construcció. A més, hi ha empreses constructores, de lloguer de màquines d’obres i de preparació de formigons i nombrosos concessionaris de vehicles.

L’expansió industrial és més intensa a l-eix de la carretera N-340, on s’arrengleren el Polígon Sud, a tocar dels termes d’Olèrdola i Santa Margarida i els Monjos, i el de llevant, que té la seva continuació en el de Sant Pere de Molanta, al terme d’Olèrdola. De fet, l’oferta de sòl industrial ha estat sempre deficitària, cosa que ha afavorit la instal·lació d’empreses als municipis veïns de Santa Margarida i Olèrdola.

El comerç

El sector terciari va augmentar notablement entre el 1970 i el 2000. L’activitat comercial és palesa en tots els rams: exportadors, majoristes i detallistes. L’estructura comercial interna és força tradicional, amb predomini dels establiments petits, localitzats al centre de la ciutat. Destaquen els dedicats a l’alimentació, però també són importants el metall i el tèxtil. L’àrea d’influència del mercat de Vilafranca s’estén per gairebé tota la comarca —a excepció de Gelida, que té tendència a anar al Baix Llobregat— i, fins i tot, a zones del Garraf, el Baix Penedès i l’Anoia, però la facilitat de comunicacions amb Barcelona hi condueix un important flux comercial.

El mercat de Vilafranca, d’origen tan antic com la població, va substituir el de la Granada, que fins al segle XII fou el més ric de la comarca. És un dels fonaments històrics de la capitalitat de Vilafranca i una de les bases de la seva prosperitat. Actualment se celebra cada dissabte, però també s’havia fet el dimecres i el divendres. El seu emplaçament ha variat segons les èpoques. Els dimarts hi ha mercat als recintes dels mercats de la Pelegrina i de Sant Salvador, i també hi ha mercat diari de verdura a la plaça de Sant Joan. El del dissabte es fa al centre de la vila, sota els porxos de les places de Sant Joan, de la Constitució, de Jaume I i de l’Oli, i també a la Rambla. Tenen anomenada els mercats temporals dels alls i dels melons i el de planters. La concurrència al mercat de Vilafranca ha tingut sempre un àmbit supracomarcal.

A Vilafranca se celebren tres fires l’any i una cada dos anys. El 1528 hom establí les Fires i Festes de Maig, o dels Enamorats, que van ser restaurades el 1932 i el 1957; actualment es dediquen especialment a l’exhibició i la venda de maquinària agrícola i productes agrícoles, industrials i comercials. La Fira del Gall se celebra per Sant Tomàs, el 21 de desembre o el dissabte abans de Nadal. Des de l’any 1993 se celebra la Fira del Vehicle d’Ocasió. El 1943 es va fer per primer cop la Fira de la Vinya i del Vi, actualment anomenada Firavi (Fira Tècnica de la Vinya i del Vi), que és biennal. La fira més antiga de Vilafranca, coneguda pròpiament per la Fira o Fires del Sembrar, o de Sant Lluc (18 d’octubre), se celebrava ja el 1177 i va ser confirmada per Jaume II el 1316, però s’ha extingit.

Aquesta informació ha estat útil?
Yes!
No!
 Envia'ns un suggeriment

pujar inici

Accessibilitat